Cànon de Pachelbel en Re M

Sííí, ho sé, jo he estat xelista i tocar el cànon de Pachelbel és un suplici, però ara no es tracta d'això, sinó de fixar-nos en altres coses. Aquí us deixo el vídeo:



(jo crec que aquest arranjament és un pèl lent, però això va a gustos. si us interessa una versió més ràpida i que soni una mica millor, us la puc passar)


Sí, el de la foto és Mozart, però no m'ho vingueu a dir a mi, sinó al tarat que va penjar el vídeo al youtube!







Cànon de Pachelbel en RE, informació general (i objectiva):

Autor: Johann Christoph Pachelbel, que va viure a la segona meitat del 17 (1653-1706)(Nuremberg-Nuremberg), gran part de la seva vida musical la va passar de cort en cort. Era un destacat organista, clavecinista i compositor. Com és de suposar la seva obra més famosa és aquest cànon, tot i que també destaquen les seves composicions per orgue i clavicèmbal, i música religiosa(misses, corals...)

Obra: El seu títol original és "cànon i giga en Re major per tres violins i baix continu" (Kanon und Gigue in D-Dur für drei Violinen und Basso Continuo), però se n'han fet gran varietat d'arranjaments per a tot tipus de conjunts instrumentals. El baix realitza el mateix obstinat durant tota l'obra, i les tres veus es desenvolupen a sobre.


Sense més preàmbuls, passem a la valoració, esperem que en conjunt positiva, d'aquesta gran obra:

Abans de res, m'agradaria afegir que la giga que segueix al cànon també és molt bonica, però 10.000 vegades menys coneguda.

A veure, tothom es pensa que el cànon ( com l'anomenarem a partir d'ara), és una melodia simple i avorrida, i la gent es veu amb cor de burlar-se'n, taralalejar-la i dir que està molt vista i suada. I què. Amb quin fonament dieu una cosa semblant? us creieu capaços d'emular el gran treball que hi ha al darrere d'una obra semblant? per començar, l'heu ESCOLTAT mai sencera sense bufar i fer cara d'avorrit amb el del costat? si la resposta és sí, això només reafirma el vostre bon criteri, i el que heu de fer és parar de llegir i apuntar-vos a la secció de col·laboradors. Si la resposta és no, apreteu el triangle horitzontal que hi ha un bon tros més amunt i fixeu-vos en què sí, les seves fòrmules rítmiques són simplones i poden semblar soses, però és que senzillament aquí rau la seva principal gràcia: tanqueu els ulls i fixeu-vos en com sentrellacen les veus a cada pulsació, que per aixó és un cànon, i no es va fer famós només perquè fos resultón. si realment l'esteu ESCOLTANT, sentireu com una mena de satisfacció, perquè tot resol on ha de reoldre, les cadències són les que han de ser i tot porta allà on ha de portar. És aquest control del que sentiràs el que fa d'aquesta peça una obra que escoltaries una vegada i una altra, fins a pensar que està molt vista. (ai no! això no ho hauria de dir, no?)